Entrevista que Esther Aguilar em va fer el 30/05/2013 sobre el projecte “Guerra civil quotidiana”, que pre-estrenem la setmana vinent. Gràcies per donar visibilitat i paraula al nostre projecte
Raimundo Morte és el director de Guerra Civil Quotidiana un projecte independent de creació escènica que integra creadors de diferents disciplines que treballen amb una metodologia no formal, intuïtiva i sensible. Es conjuga l’individualitat amb el treball grupal, una metodologia de treball poc convencional que posa de manifest la importància del procés i que es materialitza en una posada en escena on el públic participa, crea i forma part activa del projecte. Es respecta l’individualitat de cada creador per donar forma a un conjunt, a una mateixa línia temàtica, generant d’aquesta manera cohesió i reflexió.
Ens trobem en un bar, a cegues, sense saber del cert quina cara fa l’altre. És la grandesa del contacte per correu electrònic. Google imatges facilita alguna pista, però la realitat aplastant s’acaba imposant quan entra per la porta del bar, on ens hem citat, i creuem les mirades desesperades buscant una resposta de: si! sóc jo! Havíem quedat a les 3 no? Davant d’un cafè i d’un dinar atropellat, previ a l’assaig d’un divendres tarda, ens coneixem.
Qui és en realitat Raimundo Morte?
Sóc de Santa Coloma de Gramanet fills de migrants d’Aragó i Múrcia. Vaig néixer en aquesta zona de la perifèria de Barcelona i he viscut allà fins fa relativament poc. Però també he estar vivint a Montreal, Buenos Aires, Sarajevo… per inquietud m’he anat movent pel món, m’interessen molt altres cultures, altres idiomes, en aquest sentit sóc molt autodidacta. Sóc un curiós.
Quina és la teva relació amb el món cultural i creatiu?
Des de petit, des dels 6 anys, dibuixava i em van apuntar a una acadèmia. M’he format en dibuix, pintura, il·lustració i còmic. Després vaig fer el batxillerat tecnològic per recomanació dels professors de l’escola perquè veien que tenia més futur…. però vaig veure que la direcció que ells volien no era en realitat la que a mi m’interessava i vaig decidir fer disseny gràfic. Una solució a mig camí entre la tecnologia i la meva part artística. La carrera em va obrir molt la ment i em va descobrir camps per explorar: la comunicació, l’audiovisual… Vaig començar a interessar-me per la creació audiovisual de forma autodidacta. Vaig trobar en el vídeo alguna cosa especial que no havia trobat fins al moment en les arts visuals i em va obrir un món. Hi ha havia alguna cosa, una cosa molt estimulant. Com guau! et quadra una música amb una imatge i de cop tens una narrativa! Va ser una cosa molt física, molt estimulant.
Parles d’arts plàstiques, de disseny, d’audiovisual… però com arribes a les arts escèniques, el pilar fonamental del teu projecte Guerra Civil Quotidiana?
Vaig estar a Montreal a una agència de publicitat, vaig conèixer un grup de gent, vaig guanyar un premi per anar a Sevilla i Macedònia, i això em va donar visibilitat. Després em van seleccionar per representar a Barcelona en arts audiovisuals en la Bienal de Joves Artistes Mediterrània de Macedònia i em va enriquir molt conèixer joves de tots els països d’Europa que treballaven diferents disciplines artístiques. Aquí vaig coincidir amb una gent estava a laEscuela Laboratorio de arts escèniques a Barcelona, vam seguir en contacte i vaig entrar en aquesta escola. Aquesta va ser la meva introducció al món teatral. El pretext d’actor és interessant, però la meva veritable motivació és la direcció, per això des de febrer he començat amb el que a dia d’avui es diu Guerra Civil Quotidiana. He agafat tot el què tenia, la meva motxilla d’experiències, el meu bagatge, també vaig treballar com a formador en formació no formal en projectes socials i educatius amb gent de tot tipus que no havia tingut relació o experiència amb el mon del teatre o el cinema, i prenent tot això es va anar gestant la idea.
Ara menciones l’educació no formal, i és precisament l’essència del procés de creació del teu projecte. En què consisteix l’educació no formal?
L’educació no formal és horitzontal, el professor està al mateix nivell que l’alumne i els dos aprenen l’un de l’altre mútuament. En aquest sentit els alumnes no són alumnes sinó participants. Les sessions no són unidireccionals, és a dir, no tens un temari que transmetre de forma unidireccional a l’alumne, sinó que hi ha un plantejament que és modelable i que va prenent forma depenent de com estan els participants, és més orgànic. És un intercanvi de coneixements, d’experiències, és un diàleg. No és útil per entorns competitius. La competència és un fenomen que s’intenta anular o visibilitzar per treure-li importància. Aquí la importància no és el participant i la individualitat del mateix, sinó el tots. Som un grup que compartim un mateix objectiu i això és lo vertaderament important. Cap participant és millor que l’altre, tots som bons, som un grup i anem cap al mateix objectiu.
Com s’aplica en el dia a dia del projecte aquesta educació no formal, sensible i intuïtiva?
En aquest cas pràctic la metodologia consisteix en meditacions, interaccions a l’espai, hem explorat diferents vessants, hem provat diferents espais de consciència, hem investigat molt a través de l’experiència, primer més inconscientment després de manera més conscient, improvisacions de dansa,de veu, treball de bloquejos, una tasca molt important de molt d’alliberament de bloquejos a través dels esfínters per treballar l’obertura, molt treball d’un mateix…
És un espai molt d’obertura personal, surten coses molt íntimes els assajos. Jo vaig veure coses que els hi passaven a la vida real, i no ho verbalitzaven, però de cop allò sortia a través del treball de grup amb les emocions. Hi ha molta empatia i hem generat un grup amb molta cohesió. Hi ha molt de treure allò que et mou, de tocar-se emocionalment i això cohesiona molt
I com s’arriba fins a Guerra Civil Quotidiana, és a dir, com es transforma la teva inquietud per dirigir en un projecte com aquest?
És un projecte a nivell personal, a partir de l’escola descobreixo que es pot donar veu a la gent que no ha tingut cap experiència teatral, donar-li espai, veu, conduir-los d’alguna manera per expressar i crear una peça que sigui una comunicació d’un fet honest i d’una forma potent.
En principi buscava una persona, però em van arribar varies propostes i al final vaig decidir treballar amb més gent, perquè vaig adonar-me que allò que realment m’interessava era el fet grupal. Després de rebre les propostes vaig anar fent les entrevistes individuals i em va canviar la idea, em van animar a fer un projecte grupal per presentar-ho com una obra col·lectiva. El projecte ha anat canviant molt. I la composició també, finalment hi ha una noia que és actriu, un noi que és clown i actor, una noia que ve de la dansa, una altra que ve de l’audiovisual i una ballarina de flamenc. Com et deia la idea inicial era dirigir solos teatrals, on treballaven individualment, i després fer una cosa de grup amb coherència, és un projecte molt flexible i és trobar els sentits i els punts de trobada per donar forma a un tot.
Com es treballa alhora amb sis persones que individualment estan preparant un solo treatral, però que alhora tot ha d’anar dins d’un paraigües de grup. A més parles de la identitat de cada creador i el respecte pel seu procés, com es conjuga tot dins de Guerra Civil Quotidiana?
La part d’entrenament és sempre grupal ja que treballem molt a nivell energètic perquè dóna molt bon resultat, es treuen coses molt potents i hi ha molt fluid d’emocions i sensacions que enriqueixen a tots. D’altra banda, quan surt un solo a escena la resta el miren, interactuen, aconsellen, es barregen unes coses amb les altres. Després, a més, sempre acabem tots els assajos en rotllana i cadascú comenta com se sent, què ha après, què ha observat i, d’aquesta manera els solos individuals s’enriqueixen del grup, de les seves aportacions i intermediacions. També fem intercanvis de solos, de manera que surten coses sense el prejudici del creador que fan reflexionar. Passen coses molt interessants, ja que com no tens el prejudici de que és el teu personatge et deixes anar i surten coses inesperades, jugues molt més, és molt més lliure… I un clàssic és treballar escenes de grup.
Així que és més important: el procés o el resultat?
Són dues coses que van associades, és a dir, el procés en aquest cas és bàsic i innovador per la metodologia que fem servir i per les relacions que hi ha, no som una companyia, i això és el que ens diferencia. Però alhora treballem per una materialització, per una qualitat i perquè cada creador tingui la seva identitat personal i això conjugat amb la resta construeixi una identitat de grup que doni forma i sentit a Guerra Civil Quotidiana.
D‘on surt el nom? Que significa Guerra Civil Quotidina?
El nom ve d’una entrevista a Michael Haneke, un dels meus directors de capçalera. Vaig llegir l’entrevista poc després de tornar de Sarajevo, on havia estat vivint una temporada. Va ser un lloc on sense conèixer la llengua en dues setmanes em vaig sentir molt integrat, la gent era molt propera, tot i que és un poble que ve de patir una guerra molt cruenta. Després d’això, la tornada a Barcelona va ser molt xunga, em vaig adonar de l’individualisme de la ciutat i em va tocar molt. Doncs bé, Haneke a l’entrevista deia que vivim en una guerra civil quotidiana, aquesta afirmació de Haneke em va sobtar molt. Em va fer reflexionar, era una cosa que em tocava, que ell parlava d’aquesta sensació que jo tenia. Ell parlava del mateix que jo pensava que al final ens disociem del context social prioritzant la nostra individualitat, el nostre ego, per sobre dels altres encara que això suposi la destrucció dels altres. Així que vaig decidir treballar en aquesta direcció utilitzar la nostra individualitat per treballar la vesant social de grup. Partir de l’individualisme, els solos teatrals, que finalment no són més que l’expressió conjunta de grup i de societat, trencar una mica els esquemes.
El vostre projecte forma part de Cultura Up To You, una plataforma de valoració de projectes culturals que treballen en una lògica positiva, propera i participativa. Com encaixeu vosaltres en aquests valors?
El nostre principi és que l’espectador sigui part de la creació, l’espectador és creador. Nosaltres impliquem al públic en l’obra activament. M’interessa que creïn perquè canviïn, que siguin part de la creació, per canviar una miqueta la visió del món. Adonar-te que ets un ésser creador i com a actor creador ets capaç de canviar la teva pròpia vida. En concret amb el nostre projecte hi ha una reflexió crítica molt potent, cada solo té un sentit molt profund i alhora que parlen de les nostres guerres quotidianes, l’ego, éssers tancats per les pors, l’ésser humà explotat, les revistes del cor, expressions de l’individualisme i de la relació amb l’altre, la guerra és una relació amb l’altre.
S’acaba el cafè, ens prometem retrobar-nos en un parell d’hores. Ho complim. Després de comprovar la metodologia en una sala d’assaig del Centre Cívic Casa Groga, gaudir d’un passi de l’estat del projecte fins al moment, acabo d’entendre la metodologia no formal i sensible. En una rotllana amb la resta de participants del projecte acabem parlant de les nostres guerres civils quotidianes.
Raimundo Morte 